Sóc conscient, que crisi és una paraula que hem avorrit, igual que tot possible debat i/o teoria de com, quan i on s’ha produït. Però prometo que la reflexió no té cap relació amb subprimes, fons d’inversió, euribors, etc. (la faré més endavant, quan el tema estigui més superat). Jo vull parlar de crisi social, crisi de personalitat o, crisi “juanchi”. Aquest últim terme espero que quedi entès al final de l’escrit.
La meva preocupació ve donada per les tendències que els darrers anys es venen donant dins la societat, sobretot espanyola, basades en mons imaginaris, egoistes i mancants de cultura evolutiva, sota el meu parer. Per sort, dir, que tan sols parlem d’una part de la població, però amb possibilitats d’anar creixent.
Som un país que no vol Silicons Valeys, sinó Marinas d’Or; no vol entendre un guió de Isabel Coixet, sinó que prefereix admirar Grans Hermanos; no vol llegir llibres, però si mirar fotografies de
És un grup identificable, i que segur, que en molts trets, actituds, aspiracions i característiques ens hi podem sentir identificats, però de manera molt, molt i molt puntual. Volen o sense voler, està sorgint una nova tendència social que té com a referents personatges tan il·lustres com Cristiano Ronaldo, Bustamantes, Pitingo , Belén Esteban o Don Omar creador del mític “dale don dale” (reguetton o com s’escrigui); per descomptat, intenten vestir com ells, encara que tan sols tinguin al seu armari una única camiseta Emporio Armani (o Amporio Armani) o D&G en lloc d’omplir l’armari de roba úti; busquen el reconeixement social a partir d’un cotxe o “nave espacial” (tunning) també entès com “quiero y no puedo pero molo” ; el seu ideal de viatge és Ibiza (como los famosos de la tele), Benidorm , Punta Cana amb el “todo incluido” (he de dir que jo també l’he fet), o un viatge exòtic- comercial “porqué molan” però sense buscar el vesant cultural, per suposat (“pa qué!”); l’únic museu que els hi pot cridar l’atenció serà el del Barça o del Madrid,...; no mengen sushi per interès cap a noves gastronomies, sinó perquè està de moda.
Podríem dir que s’estan formant generacions despreocupades de qualsevol tendència cultural, que veuen com a essers estranys tota expressió cultural diferent a la seva (si es que la seva es pot definir com a cultural), que poc a poc van perdent el concepte de la paraula respecte i que, per descomptat, busquen el mateix reconeixement social que li donen les revistes del cor a “Guti” ( que m’agradaria tindre els calers que té, però no m’agradaria ser ell amb 50 anys...o menys, encara que algún il·luminat decideixi donar-li un càrrec d’influència dins un club esportiu, o perquè no, en alguna Candidatura.....)
D’aquesta crisi que actualment estem passant en sortirem, i d’altres que vinguin els proper anys també, perquè en aquest país per sort el percentatge de població amb dos dits de front encara és elevat (això espero); però, i si poc a poc ens anem convertint tots en “juanchis”? Com sortiríem d’una hipotètica crisi l’any 2035 si al 2009 ja ens està costant?. No vull ser “classista”, però diria que si tots fórem així finalitzaríem el segle XXI sense escoles, universitats, museus, teatres,...posant punt i final a tota possible evolució humana.
Ni arrogància ni menyspreu, simplement una opinió donada potser per no entendre noves tendències.
